Islàndia va ser colonitzada fa uns 1.000 anys per víkings, un poble navegant i negociant que li va capgirar l’economia. Però els nouvinguts també van deixar una empremta en l’entorn natural que mai més s’esborraria, igual com molts d’altres pobles que establerts a illes d’arreu del món.

A Islàndia a partir de l’any 920 l’activitat dels primers pobladors va accelerar canvis en la vegetació, va intensificar l’erosió i va destruir boscos a favor de les pastures. Imatge: Domini públic.

Les matèries primeres i els recursos que oferia la remota illa de l’Oceà Àrtic van despertar un fort interès dels nouvinguts, que van capgirar per sempre més l’economia de la zona, del nord d’Europa i de gairebé tot el món. Però els víkings van deixar una empremta en l’entorn natural d’Islàndia que mai més s’esborraria, igual com molts d’altres pobles que han colonitzat illes arreu del món.

A Islàndia, si bé la vegetació mostra canvis vinculats al clima previs a l’arribada dels humans, a partir de l’any 920 l’activitat dels primers pobladors va accelerar canvis en la vegetació, va intensificar l’erosió i va destruir boscos a favor de les pastures. La fusta necessària per construir embarcacions, la pedra i el metall d’una illa tan rica en recursos van ser saquejats durant anys.

Actualment, la majoria d’illes habitades de tot el món han experimentat almenys dues onades d’assentament diferents, cadascuna amb canvis característics i obtenint com a herència llegats cada vegada més complexos. Això és degut a la condició irreversible dels canvis que s’han produït, que cada vegada són més ràpids.

Illa de Santo Antão, Cabo Verde (Atlàntic Nord), on colonitzadors europeus van desembarcar per primera vegada fa 370 anys. Cabo Verde es considera la primera colònia europea tropical de l’Atlàntic. Imatge: Sandra Nogué.

L’article ‘The human dimension of biodiversity changes on islands’ publicat avui a la revista Science indica que els canvis en la vida vegetal de l’ecosistema d’una illa produïts per la colonització humana són 11 vegades més gran que els deguts al clima o a efectes com ara erupcions volcàniques previs. La investigació s’ha dut a terme a 27 illes d’arreu del món.

La investigació s’ha dut a terme a 27 illes d’arreu del món, d’ubicacions geogràfiques i climes tant diversos com els de l’Oceà Pacífic Sud, l’Índic, l’Atlàntic Sud o l’Oceà Àrtic, entre d’altres. Imatge: Sandra Nogué.

Aquesta modificació causada per l’acció humana és irreversible i es va reproduint de manera constant, segles després de la colonització per part de l’home. La primera autora de l’article és la investigadora Sandra Nogué, de la Universitat de Southampton (Regne Unit), que va analitzar les dades i donar forma al treball mentre era investigadora visitant al CREAF, període en què va col·laborar amb l’investigador Josep Peñuelas. A l’estudi hi intervé un equip internacional amb professionals d’arreu del món, entre els que també té un paper rellevant Manuel Steinbauer, co-autor de l’article i investigador de la Universitat de Bayreuth (Alemanya) i de la Universitat de Bergen (Noruega).

Les illes, un laboratori idealÉs una de les primeres vegades que es quantifica l’impacte humà en un paisatge. S’ha pogut fer analitzant pol·len fossilitzat de fa 5.000 anys extret de sediments.

L’estudi constitueix una de les primeres vegades que es pot quantificar l’impacte humà en un paisatge, ja que fins ara a les masses continentals era difícil separar els efectes del clima i d’altres impactes ambientals dels provocats pels primers humans. L’equip de recerca ha estudiat pol·len fossilitzat de fa 5.000 anys, extret de sediments de les 27 illes, que ha permès entendre la composició de la vegetació de cadascuna i com va canviar des de les mostres de pol·len més antigues fins a les més recents.

“Les illes són laboratoris ideals per mesurar l’impacte humà”, apunta Sandra Nogué, “ja que la majoria van ser colonitzades els últims 3.000 anys, quan els climes eren similars als actuals. Saber quan es va colonitzar un territori aïllat facilita l’estudi científic dels canvis de la composició del seu ecosistema en anys anteriors i posteriors, i aporta una dimensió de la seva magnitud”.

Per això ha sigut clau conèixer que la població de les illes de la Polinèsia va arribar fa 3.000 anys a illes remotes com ara Poor Knight (Nova Zelanda, Oceà Pacífic Sud) i també a les Fidji (Pacífic Sud); que en fa 2.800 que van arribar a Nova Caledònia (Pacífic), i 370 anys que els europeus van desembarcar a Cabo Verde (Atlàntic Nord), considerada la primera colònia europea tropical de l’Atlàntic. I, per exemple, a algunes illes de l’arxipèlag de les Canàries (Atlàntic) la població europea hi va arribar fa entre 1.800 i 2.000 anys, mentre que a les Illes Maurici (Oceà Índic) només fa 302 anys que hi van posar un peu colonitzadors europeus.

A algunes illes de l’arxipèlag de les Canàries (Atlàntic) la població europea hi va arribar fa entre 1.800 i 2.000 anys. Això ha permès mantenir la vegetació de la laurisilva. Imatge: Sandra Nogué.

“Les que van ser colonitzades per poblacions més modernes, com ara les Galápagos (Equador, Oceà Pacífic, habitades per primera vegada al segle XVI) o la neozelandesa Poor Knight, van rebre més impacte en el seu medi ambient”, explica Nogué. “En canvi, les ocupades prèviament van rebre poblacions més primitives, que hi van desenvolupar una vida més lligada al ritme natural i més sostenible i, per tant, el territori va ser més resilient a la colonització”. Per exemple, l’estudi evidencia que les illes a les que van arribar els humans fa més de 1.500 anys, com Fiji i Nova Caledònia, van experimentar un ritme de canvi més lent.

“Aquesta diferència en el canvi podria significar que les illes poblades abans van ser més resistents a l’arribada dels humans. Però és més probable que les pràctiques d’ús de la terra, la tecnologia i les espècies introduïdes pels últims pobladors fossin més transformadores que les dels primers”, explica la investigadora principal del treball.

“Aquest estudi científic pot ajudar orientar els esforços de restauració i a entendre la capacitat de resposta del territori al canvi”.

JOSEP PEÑUELAS, investigador del CREAF.

Si bé no es pot esperar que els ecosistemes recuperin la situació anterior als assentaments, el treball pot ajudar a “orientar els esforços de restauració i a entendre la capacitat de resposta del territori al canvi”, en paraules de Josep Peñuelas.

De les Fidji a Cabo VerdeL’equip d’investigació ha comprovat que les pertorbacions causades pels humans superen els fenòmens naturals i els canvis que provoquen solen ser irreversibles.

Les tendències es van observar en ubicacions geogràfiques i climes tant diversos com els  propis de l’Oceà Pacífic Sud, l’Índic, l’Atlàntic Sud o l’Oceà Àrtic, entre d’altres. Els canvis en els ecosistemes també poden ser deguts a diversos factors naturals, com ara terratrèmols, erupcions volcàniques, condicions meteorològiques extremes i canvis en el nivell del mar. Malgrat tot, l’equip d’investigació ha comprovat que les pertorbacions causades per l’home superen tots aquests fenòmens i el canvi sol ser irreversible. Per això, aconsellen que les estratègies de conservació tinguin en compte l’impacte a llarg termini dels humans i el grau en què els canvis ecològics actuals difereixen dels de l’època pre humana.

Els resultats mostren pocs indicis que els ecosistemes afectats per l’home s’assemblin a les dinàmiques presents abans de la seva arribada. Per tant, els impactes antropogènics a les illes són components duradors d’aquests sistemes que solen implicar una neteja inicial (per exemple, mitjançant l’ús de foc), i es veuen agreujats per la introducció d’una sèrie d’espècies i l’extinció de endèmiques, a més de pertorbacions contínues.

Font: Blog CREAF